Clàssica Horta-Guinardó és un cicle de música clàssica organitzat pel Districte d'Horta-Guinardó de l'Ajuntament de Barcelona. Any rere any, oferim un cicle de concerts de música clàssica i altres activitats complementàries a Biblioteques, Centres Cívics, Casals i altres equipaments de forma gratuïta.

El barroc i la sèrie harmònica

video


L'any passat commemoràvem el 1714 també amb un homenatge a un tricentenari musical: descobriment de la sèrie harmònica. Musicalment, 1714 fou l’any en què el matemàtic Joseph Sauveur anuncià el descobriment acústic de la sèrie harmònica, un principi  físic d’una importància cabdal per al desenvolupament posterior de l’harmonia, la disciplina musical que estudia les relacions entre sons simultanis.

Tret d’alguna experimentació aïllada, l’essència de la música occidental des de començaments del s.XVIII fins a l’actualitat està basada en els mateixos fonaments que es van desenvolupar al llarg del Barroc. Sovint, es dona l’explicació que la clau de l’èxit d’aquests codis que han perdurat al llarg del temps és que estan arrelats en uns principis científics que es troben en la pròpia natura del so.

Dels tres elements que conformen la música –melodia, ritme i harmonia – és aquest darrer el que planteja més dificultat de comprensió, ja que si bé tothom sap reconèixer sense gaire problemes una melodia o un ritme, la presència de l’harmonia és més subtil donada la seva abstracció. L’harmonia és la disciplina de la música que estudia la relació entre sons simultanis.

Dels diferents efectes que aquestes relacions provoquen, que es mouen entre la màxima estabilitat i la màxima tensió, s’han derivat certes fórmules que han estat útils per generar  determinats recursos auditius. Un exemple molt clar el trobem en la cadència perfecta (V-I).Possiblement, tothom recorda els finals contundents de les simfonies de Beethoven. Però, què fa que tothom hi reconegui en ells un punt i final sonor? L’oient rep el missatge que l’obra s’ha acabat degut a la successió dels dos acords més extrems dins d’un to: el de Dominant (V), acord de màxima tensió, que precipita la necessitat d’una resolució en l’acord de Tònica (I), l’acord més estable.

Per resoldre la qüestió de què fa que un acord sigui més tens o més estable a l’oïda, hem de parlar del seu fonament físic: la sèrie harmònica. Encara que pugui semblar estrany, quan una nota comença a sonar, desencadena alhora una seqüència de notes cada cop més agudes i menys audibles que reben el nom d’harmònics. La relació entre la nota que ha sonat en primer lloc, anomenada fonamental, i les diferents distàncies entre les notes que sorgeixen d’aquesta seqüència  determinarà que algunes notes fonamentals tinguin més afinitat entre si. Com més afinitat, és a dir, major nombre d’harmònics coincidents entre notes fonamentals, major sensació d’estabilitat.

Probablement, no s’ha donat a conèixer prou la importància del desenvolupament teòric de l’harmonia durant el darrer Barroc. Dos fets cabdals en aquesta època marcaren la història de la música. El primer, provinent del món científic, és el descobriment de la sèrie harmònica per part del físic i matemàtic francès Joseph Sauveur (1653- 1716), anunciat al 171411 . El segon, el Traité de l’harmonie reduite à ses principes naturels de Jean Philippe Rameau (1683- 1764), publicat el 1722, un tractat revolucionari que va establir la major part del cos teòric de l’harmonia moderna 2. Tant Sauveur com Rameau van sistematitzar l’harmonia d’una forma racional, buscant un fonament en la natura. Curiosament, Rameau no coneixia el descobriment de Sauveur quan va escriure el seu tractat d’harmonia, sinó que va arribar a conclusions similars a través del mètode deductiu cartesià. Quan el teòric finalment conegué la sèrie harmònica, redactà el que fou el complement indispensable per matisar i arrodonir el seu Traité de l’harmonie: el tractat Genération Harmonique del 17373. 

1. Rowell, Lewis. Introducción a la filosofia de la música. Antecedentes históricos y problemas estéticos.  4a ed. Barcelona: Gedisa, 2005. Ed. Original: Rowell, Lewis. Thinking about Music. Amherst: The University of Massachussets Press, 1983. p. 108

2. Christensen, Thomas. Rameau and the Musical Thought in the Enlightment. Cambridge: Cambridge University Press, 1993. p. 43

3. Beaussant, Philippe. Rameau de A à Z. Paris: Librairie Arthème Fayard/IMDA, 1983. pp. 160-162.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada